Torreblanca

El nucli demogràfic que, amb el temps, rebrà el nom de Torreblanca, va estar ubicat, des d’un principi, dins l’enclavament geo-històric de Miravet. 

És evident la romanització de tota esta zona, la costa de Torreblanca va ser molt visitada per naus romanes. Quant al descobriment de troballes mencionar que amb motiu de rompuda de terrenys es van trobar 204 monedes d'or dels segles I i XI.

El 27 d'abril de 1225 Jaume I concedeix a Ponç, Bisbe de Tortosa i al seu capítol els castells de Miravet i Zufera, amb tots els seus termes, masies, alqueries i esglésies. El castell de Miravet suposava un districte construït per la pròpia fortalesa i comprenia el veí castell d'Albalat, vila de Cabanes i els llocs que amb el temps havien de ser Benlloch i Torreblanca. En esta donació no apareix el nom de Torreblanca, donant a entendre que encara no existia, però anomena com un dels límits la Torre de Luppricato, que per la referència, i seguint les localitzacions que ens indica, seria amb el temps l’actual Torreblanca.

Diversos historiadors han volgut localitzar la "Torre de Luppricato" i després d'interpretar els límits de la concessió de Miravet, la ubicació de la Torre la situen en l'església-fortalesa de Sant Francesc: el grossor dels seus murs, les espitlleres arran del sòl actual, les que corona l'edifici, la barbacana i la porta de dovelles, ens proven el seu primitiu caràcter defensiu i la seua antiguitat. Embeguda en el seu actual aspecte d'Església, ocupant el segon i tercer tram de la mateixa, allí esta la torre fortalesa.
 

La pirateria va arribar a ser un mitjà de vida per a ambdues riberes del Mediterrani. Per tal d'evitar sorpreses, els cristians del regne de València van establir un servei de sentinelles amb llocs fixos en torres o talaies i correus d'avís. En el nostre cas cal destacar la torre de Torrenostra i, pròxima a esta, la torre de Cap i Corp.

L' assalt dels pirates barbarescos

En 1397, a finals d’agost, ocorre un fet històric molt important, l’assalt, saqueig i robatori de les cases de la població, emportant-se joies de l’església i l'Hòstia Consagrada amb la Custòdia. En conéixer a València la notícia, el Consell del Regne va acordar en 1397 organitzar una armada que castigara la injúria i recuperar les Sagrades Formes; portaveu de la gestió va ser el governador General del Regne, Ramón de Boíl, traslladant l'acord al rei D. Martín I perquè afavorira l'empresa. Inclús Benet XIII va promulgar la Butla per a la croada.

La ciutat de València armaria sis galeres i quatre galiotes, al comandament d’una de les quals aniria el Justícia de València mossèn Jaime de Pertusa, al mateix temps altres gremis com el d’assaonadors, armers, sabaters i tintorers, armarien altres galiotes.

Componien l’armada unes 70 embarcacions amb prop de 7.500 combatents, amb la missió de llavar l’afront del saqueig de Torreblanca i recuperar les Hòsties de la seua Església. Des d'Eivissa l’armada es va dirigir a Tedeliç, a uns 110 Km., a l’est d'Alger, niu de pirates de la costa barbaresca: ciutat xicoteta, d’unes 1.300 cases i tan ben murallada que era tinguda per plaça forta.

El 27 d’agost de 1398 es va arribar a la ciutat i després del desembarcament va ser presa del saqueig durant dos dies: incendi, destrucció, matança de més de mil musulmans i prenent prop de tres-cents presoners. El botí va ser quantiós si bé es van recuperar les sagrades formes i la custòdia. El propi gremi d’assaonadors després d’esta croada va escriure en el seu estendard: "nosaltres la portem perquè l’hem guanyada", donant a entendre que van ser els del gremi els que van recuperar la custòdia i les seues formes.

El fet del sagnant combat de Tedeliç en els assalts del qual els cristians "van lluitar com a lleons" donaria peu a la llegenda de l’aparició d’un lleó al mig de la batalla. Conta la tradició que com més aferrissada era la batalla, va baixar de la muntanya un lleó matant a qui tenia la Custòdia i la va lliurar al capità cristià.
 

EL CREIXEMENT D'UNA VILA

El 30 d’agost de 1576 el bisbe de Tortosa fra Juan Izquierdo atorga carta de poblament a 38 famílies per a ocupar cases i cultivar terres, abandonades durant més d’un segle. El creixement de la vila al llarg del segle XVII és constant, passant de 46 a 87 famílies i el consell té ja personalitat suficient per a litigar amb Cabanes per les llenyes i la caça en el Prat, al mateix temps que sosté pleits pels seus drets d’herbatge i pesca amb Na Blanca de Cardona, aconseguint fitar els seus terrenys.

En el segle XVIII, alçarà nova Església Parroquial, permetent-se contractar pintors com Oliet i Orient, edificarà la casa de la Vila, obrirà un nou pou públic, construirà cases de carreu i delinearà un esplèndid Calvari.

Ja en 1896 Torreblanca sol·licita de Madrid un embarcador per a la seua platja, i poc després serà una de les poques poblacions que s’adhereix a la creació d’un sindicat per a defendre la producció tarongera.

Formarà part de la comissió d’alcaldes que per primera vegada demanen el Canal de l'Ebre. En 1935 sol·licita una carretera turística entre Peñíscola i Orpesa, passant per la platja de Torrenostra, i encareix la construcció d’un port pesquer, alhora que pesquen fins a 120 barques d’arrossegament i "tremall" subhastant a la seua "llotgeta" el peix que enviaven a Barcelona. Tantes il·lusions van caient en la indiferència i la gent de mar emigra a Peñíscola o Grau de Castelló. Torrenostra va despoblant-se i només l’empenta de la Vila la farà renàixer a partir de la dècada dels 60, ressorgint la platja de Torreblanca "Torrenostra" com un nucli turístic.